Pels assossegats pobles i paisatges de l'Alcarria, on les laborioses abelles llauren el millor nèctar
La ruta de la mel de l'Alcarria roman gairebé igual que quan la va descriure el Nobel de Literatura Camilo José Cela al seu universal Viatge a l'Alcarria. Les seves carreteres continuen conduint de forma sinuosa a llocs gairebé màgics. Malgrat que molts diuen que Guadalajara és la porta oficial, Pastrana és el punt de partida preferit per iniciar la ruta. Aquesta localitat és la més monumental de tot el camí. Continua mantenint la imatge de poble medieval que tant va cridar l'atenció a l'escriptor. És notable el seu Palau Ducal, construït al segle XV. Allà va viure la princesa d'Éboli i va passar molts anys reclosa a la seva Reixa Daurada . La llegenda explica que només podia sortir una vegada al dia a la reixa de la torrassa de Llevant, des d'on es veu la Plaça Major, pel que se'l coneix com La Hora. La Plaça de l'Ajuntament on hi ha la col·legiata de Nostra Senyora de l'Asunción és dels segles XIII i XIV i roman intacta. Sobresurt als seus carrers el convent de San Pedro, de l'Ordre de les Carmelites Descalces, fundat per la mare Teresa de Jesús el 1569, o el convent del Carmen, amb una església barroca que acull el Museu d'Història Natural.
La quietud dels camps acompanya el camí a Almonacid de Zorita i a Albalate de Zorita per la CM-200. La Porta de Zorita dóna pas a un poble, Almonacid, silenciós, amb cases de pedra i tova barrejades amb construccions modernes.
Destaquen els porxos de fusta de la Plaça Major i els casalots del segle XIV. Encara queden les restes de l'antic calvari, lloc de culte on feien les seves pregàries els cristians, última visió abans de marxar cap a Albalate de Zorita, un poble on queda la Font Medieval amb les seves tretze canelles com a testimoni d'èpoques passades. La ruta continua en direcció a Sacedón, tornant cap a Pastrana i desviant-se abans d'arribar a la CM-2009.
Aquesta localitat és una de les més freqüentades de la zona, per ser el punt de trobada dels qui gaudeixen de les activitats que ofereixen els pantans d'Entrepeñas i Buendía. Uns quants quilòmetres abans d'arribar a aquest poble per la CM-2000 el camí oculta el castell d'Anguix. A la vora del riu Tajo s'amaga aquesta perla de l'Alcarria, que només pot observar-se de lluny, ja que no admet visites.
La seva història es remunta a l'època àrab i des de llavors roman infranquejable sobre un turó.
Deixem els pobles bulliciosos enrere per submergir-nos en la quietud del cor de l'Alcarria. Primer a Durón i després a Budia, tornant per la N-204 i prenent al primer poble citat la CM-2013. Durón està situat entre pins i roques envoltades de xiprers. Els seus carrers estan esquitxats de palauets dels segles XVI al XVIII i d'escalinates que van a racons perduts. Budia és un poble ple de cases senyorials com la dels comtes de Romanones, el casalot dels López Hidalgo i la Casa dels Poyatos. La seva arquitectura és la típica de l'Alcàrria: porxos, balcons correguts i carrers estrets de pedra.
Destaca la Plaça Major, del segle XVI. Des d'aquí anem a Trill, retornant cap a Cifuentes i prenent després la CM-2115. A pocs quilòmetres, la vegetació es torna espessa. Les hortes voregen la carretera i, al seu costat, hi ha el riu Cifuentes. Hi ha una imatge curiosa abans d'entrar: dues muntanyes bessones, conegudes com les Mamelles de Viana, amb els seus cims plans i inaccessibles.
De la Plaça Major de Cifuentes surt el carrer Escalerillas, pel qual s'arriba a l'església de San Salvador, del segle XIII. Davant de la seva porta hi ha un petit jardí; des d'allà es veu el castell on va néixer la princesa d'Éboli. Val la pena gaudir-lo una estona abans d'arribar al casc històric de Brihuega, mereixedora de declaració de Conjunt Històric-Artístic, a la que s'arriba des de Cifuentes per la GU-927 i la GU-925.
El lloc des del qual es contempla millor el poble és el mirador de l'antiga Reial Fàbrica de Draps. El punt final d'aquest recorregut per l'Alcarria és a Guadalajara. Abans d'arribar cal fer una pausa a Torija per veure el seu castell del segle XV, que va allotjar al seu dia Carles V i Felip II.
Racó de la mel d'Alcarria
Denominació d'Origen Protegida (DOP)
La vegetació de l'Alcarria és la que fa de la seva mel un producte especial. Hi ha desenes d'espècies de plantes silvestres aromàtiques en els seus camps silenciosos i poques zones de cultiu, la qual cosa fa que la seva aroma i el seu sabor silvestre siguin tan rellevants.
Les principals plantes per a l'elaboració de la mel de l'Alcarria són les pertanyents a la família de les labiades, com són el romaní, l'espígol i la farigola. La mel de romaní s'aconsegueix durant la primavera mentre que la d'espígol, a la tardor, al costat de la multifloral. L'època per a la coneguda mel de farigola és l'estiu.
www.mieldelaalcarria.org
És un aliment energètic, ric en hidrats de carboni, sent la fructosa i la glucosa predominants. Conté també enzims, aminoàcids, àcids orgànics, minerals, vitamines, substàncies aromàtiques distintives de la zona, pigments i ceres.
Fundació Espanyola de la Nutrició
FESTES
A Pastrana, cada mes de març el nèctar de les flors es vesteix de llarg. Es citen grans experts en el producte, que durant quatre dies donen conferències. És famós el seu Concurs Nacional de Tast de Mel i la degustació de plats típics elaborats amb mel.
VISITA OBLIGADA
Darrere del poble d'Almonacid de Zorita puja una carretera que condueix a un dels racons més impressionants de la zona: el pantà de Bolarque. En passar l'última corba que formen els colls del riu apareixen les seves aigües maragda. Hi ha un mirador per delectar-se amb aquest enclavament paradisíac.
SORPRESA
Brihuega és un dels enclavaments més bells de la ruta de la mel.
L'església de Nostra Senyora de la Peña, el castell de Peña Bermeja i els jardins d'estil versallesc, de l'antiga Reial Fàbrica de Draps, han de ser visitats per aquells que desitgin contemplar de prop l'Alcarria més espectacular.